Imatges aèries Alexandria

Imatges aèries Barcelona

Font: Google Earth

Temple de Jerusalem

Deus mesopotàmics

El Deu Baal o Adad


La deesa Ishtar



Figures de Divinitats

Deessa

Deu

La deessa Ishtar

Representació romana de Mitra


El profeta Jeremies, versió Renaixement


Sacerdot del temple d'Ishtar, a Mari (2400 ane)


Geni del II mil.leni ane


Fullet alat del palau d'Asurbanipal (700 ane)


Figura alada amb cap d’àliga del temple de Ninurta

Fullet Protector

Fotos obtingudes de http://www.diomedes.com/hm_2.htm

Ziggurat Chola Zanbil

Imatges obtingudes de:
es.wikipedia.org/wiki/Zigurat
www.livius.org/a/iran/chogha_zanbil/cz.html
www.cais-soas.com/
http://www.parstimes.com/

Materials a l'Egipte

Esculturq d'Osiris inacabada i abandonada, que demostra la funcio de la cantera com a taller escultoric: Asuán. XIX Dinastía.

Materials a l'Egipte

Obrers fent tovq. Pedra calcària policromada de la tomba de Rekhmire. Sheikh Abd el-Qurna. Tebas Occidental.

TEMPLE KARNAK

Imatges obtingudes de http://egipto.com/museo/monumentos/

Mapa món d'Hades

Representacions d'Atena

HA1

El arte, su naturaleza y su historia.
Introducción a Huygue, R.
El arte y el hombre
Barcelona: Planeta, 1965-1967

Aquest text és l’introducció de l’autor al seu llibre “El arte y el hombre”. Es tracta d’una justificació a la seva visió de l’art com a forma d’expressió lligada indissolublement a l’home, tant com a ésser individual com a societat, des de temps prehistòrics.
El més característic de l’home, el que el fa diferent a l’animal, és el desig d’aquest de trobar la causa, la ciència que guia els seus actes, la que el fa triar entre el que es bo i dolent, entre la bellesa i allò que és lleig. Per tant, la creació de lo millor és lo propi de l’ésser humà.
Com a fonts de l’art, es troba la història, per suposat. Però sense caure en l’errada de veure necessari l’estudi de la primera per entendre la segona, o millor dit, trobar inexcusablement l’art com a conseqüència dels esdeveniments d’un determinat moment històric. Art és un concepte massa ampli, com ho és la realitat. L’intent de simplificació de la primera, com en el cas de la representació dels deus, porta conseqüències extrareligioses, de personificació de la figura representada en la representació en si. Aquest fet ha estat amplament utilitzat per líders socials, com Carlemany, el Rei Sol i Napoleó, que van promoure formes d’art com a sistema d’assentament del seu poder.
Tampoc es pot oblidar la psicologia com a font de l’art, com a una de les raons més profundes de determinats comportaments artístics, influïts per les vivències particulars o conflictes interns. De fet, s’utilitza aquesta com a teràpia per alliberar el subconscient, com a via d’expressió d’allò que reprimim o que ens neguem. I fins i tot, aplicable a tota una societat, és a dir, no només al creador si no a l’observador.
Per tant, l’art encara que influïda per l’ambient, constitueix un món a banda, amb les seves pròpies lleis, la seva evolució (tradicionalment passa per una fase primitiva o experimental, una clàssica, una de refinament o manierisme i acaba en la fase barroca).
El segon apartat d’aquest text fa referència als components de l’obra d’art. En primer lloc en trobem tres: el món de la realitat visible, el de la plàstica i el dels pensaments i sentiments. El primer s’imposa a l’artista des del començament, en ocasions de manera literal. És el cas de l’arquitecte. Sigui com sigui, cal un llenguatge per a fer-se entendre, comú a l’artista i al públic. Això marca el segon component, donat que l’artista ha d’utilitzar uns mitjans, unes tècniques i uns materials per a realitzar la seva obra. I per últim, aquests dos components es posen al seu servei per a transmetre el concepte que l’artista vol reflectir, el seu desig.
Cal matisar que hi ha ocasions en que l’artista és l’intèrpret d’una comunitat i de les característiques d’aquesta, tendència que ha anat minvant al llarg de la historia. Actualment, la concepció de l’art és molt individualista, i no es pot contemplar les obres del passat sense oblidar-nos d’aquesta particularitat.
El artista, en el moment de la creació, utilitza molts components, que es poden resumir en tres. El primer és l’aspecte mental, intencions, impulsos... Així com la seva teoria estètica. El segon és l’aspecte visual, recordant que només es veu la realitat pel filtre de la pròpia experiència. Per últim, es troba l’aspecte manual, la seva pràctica, hàbit, educació, tècnica... Que depèn també de la naturalesa del material que utilitza.
Les formes en l’art tenen un triple origen també, un seguit de fases per les que passa l’artista com a ésser individual, i l’art com a fet històric. Parteix de la font abstracta, de figures simples que surten del pensament, la geometria. A partir d’aquestes formes simples, per repetició, geometria... es van configurant formes més complexes. A continuació es troba la font de l’imprevist, a partir de l’observació de la natura i els seus fenòmens. L’ultima, concreta, és la de les necessitats tècniques, les solucions pràctiques trobades per l’utilització de determinats materials. Aquestes tres fonts simples es combinen i intercanvien, de manera que molts cops és fa dur el fet de voler deslligar-les per a analitzar-les de manera independent. Les fonts evolucionen, a la par que ho fa l’home. L’aspecte manual evoluciona amb les noves descobertes tècniques. El visual varia segons les generacions i el mental camina amb la humanitat. Sempre hi ha un paral·lelisme entre l’art i el pensament d’una determinada època, i les manifestacions artístiques d’un moment determinat tenen en comú la posició de la generació a la que pertanyen. Cal, però, que aquest reflex es produeixi de manera inconscient per a que sigui autèntic, i és aquesta l’errada de l’artista contemporani a l’autor.
La finalitat última de l’art és la recerca de la bellesa. Aquesta no es troba mai, donat que evoluciona, pren diferents manifestacions, pot trobar-se en multitud de formes diferents, que només tenen en comú la qualitat. I la qualitat porta implícita la incapacitat de mesura. L’art és una activitat creadora, però la bellesa és una creació. Allò que es bellesa pot captar-se pels sentits, però cal un estudi a l’art per a poder reconèixer aquesta en qualsevol circumstància, i no només en aquells casos que, per coetanis, puguin resultar més evidents. Per tant, és finalitat de l’art donar bellesa, donar a l’home aquest plaer. A més, expressa o representa, com ja s’ha vist. Trenca amb els límits imposats per la pròpia natura. Representa sobre un medi que perdurarà més que la seva vida com a ésser històric. Aquest fet depèn de la impressió. Però hi ha una altra possibilitat, que és oferir als demés el món interior. Llavors, l’art depèn de l’expressió.
En definitiva, l’art crea bellesa, i fa que el contingut de l’ànima de l’artista prengui forma. Uneix home i univers, home i món. Per ella, l’home pot trobar un lloc on conjugar la vida moral i la física.